Els escàndols que afecten l’esquerra es viuen a la xarxa —que no canal xarxa— amb una especial aspror. Tant internament entre les diferents faccions, més malavinguts que mai des de la ruptura Podemos-Sumar, com externament. La (extremely)dreta, tan ben assentada a la xarxa de Musk, es diverteix com un garrí en el fang quan apareixen. Quin tiberi que s’estan fent. I és que l’últim cas, les informacions que esquitxen l’exdirigent de Podemos, Juan Carlos Monedero, fins i tot resulta incòmode per al més acostumat a les escaramusses digitals. És tan enrevessat, hello ha tantes famílies, endogàmies, odis fraternals i comptes pendents entre polítics, periodistes i altres entorns que un es perd fins al punt de tirar la tovallola. Són necessàries dues carreres i un màster, per exemple a la Complutense, per entendre el sarau.
Llavors aquí el que ha passat és que, en una situació que recorda la d’Íñigo Errejón —i això és essential—, han aparegut unes acusacions d’agressió sexual contra Monedero, uns fets que haurien tingut lloc el 2023. Després de la confusió ordinary en aquests casos, Podemos anuncia que ja havia apartat el seu fundador en conèixer la situació i presumeix de traça en l’assumpte, però la cosa s’agreuja quan surt a la llum que en realitat el partit ja coneixia actituds semblants des del 2016. I Belarra ho nega. A més, el denunciat nega al seu torn totes les acusacions i demana claredat al seu partit. Un bon embolic.
Doncs bé, si les tendències a X fossin singles musicals, es podria dir que Monedero ha estat high 1 d’indiscutible en les llistes durant diverses jornades, només eclipsat pel sempitern futbol, l’estat de salut del papa Francesc i els ultres de la convenció de Washington. Per cert, el mateix va ocórrer amb Errejón a finals d’octubre, quan va publicar la seva famosa carta de renúncia. Bé, en aquella ocasió el debat públic encara va ser més intens. Per què serà que els casos de l’esquerra es tornen virals i d’altres no? En tot cas, repetició de la jugada a la sorra digital i veurem si se segueix el camí dels tribunals aquesta vegada.
Així doncs, va començar la facció més dretana de la xarxa, amb mofes a la formació morada i crítiques recalcitrants al feminisme. Ràpidament, Podemos es converteix en Follemos, en un enginyós joc de paraules que vol presentar als dirigents masculins del partit com uns depredadors sexuals, i a les líders femenines —els atacs es dirigeixen sobretot contra Irene Montero i Ione Belarra— en unes cíniques i hipòcrites per la defensa d’un feminisme que, segons aquests comptes, és a conveniència. És recurrent, per exemple, portar a col·lació el cas de Jenni Hermoso i el “piquito” de Rubiales per comparar-ho amb els casos Errejón i Moneder, i denunciar una suposada doble vara de mesurar.
En l’apartat de l’escarni públic apareixen imatges de Monedero al costat de diverses dones més joves que ell, i destaca el viral d’un vell gag del grup humorístic Pantomima Full, en el que es preguntaven per què el dirigent podemista apareixia sempre a les fotos amb cara de seductor empedreït. “Una princesa per a Monedero”, fan broma davant David Broncano. El vídeo és del 2018, però vist ara, i atès el context, resulta dolorós.
Lee también

Les tendències a la xarxa han anat seguint la tirallonga d’informacions i contrainformacions d’aquests dies i s’entreveu, dit des de la llunyania, que alguns han pres el cas Monedero com la revenja pel cas Errejón. Per ambdós costats. Així, si un periodista apareix amb una nova notícia que denuncia contradiccions en l’actuació del partit, se’l detecta com de la facció rival i apareixen molts comptes a retreure-l’hello i a parlar de falòrnies.
Una de les que més ira rep és l’exmilitant Raquel Ogando, que és la que ha filtrat els àudios que suposadament demostrarien que el partit ja sabia de la conducta de Monedero abans del que han expressat. En una carta posterior, també publicada a la xarxa, sembla que matisa les acusaciones i que li demana perdó a Monedero, i assegura que el seu objectiu és “posar fi al terrorisme inquisitorial de Podemos ha estat portant a cap en nom del feminisme”. Els usuaris promorats ho interpreten com la vendetta dels errejonistes i com la prova que tot són falsedats mediàtiques.
Cal reconèixer-li a Podemos que la seva maquinària a la xarxa continua despatched activa. I a més, molt bel·ligerant, perquè, com diu un d’ells, això és una “guerra desigual sobre un camp minat per un enemic a tort i a dret, tant superior en recursos com infame, depressing i mesquí”. Queda clar: l’enemic no només és la dreta.
A gran velocitat, el hashtag #YovotoaPodemos es fa viral dissabte i eclipsa la resta de missatges. La thought és enfortir els assoliments del partit davant aquells que volen posar el focus en una altra half: fer seva la jornada laboral de 35 hores o la pujada del SMI, entre d’altres. Es tracta a més d’enaltir la dupla Montero-Belarra —Iglesias, totalment en segon pla—. I una consigna: quan un cas de violència sexual afecta a un dirigent de Vox, no se’n parla, diuen; quan es tracta de Monedero, els mitjans van contra nosaltres. Echenique agraeix a la militància la demostració de força a X. La xarxa continua despatched la millor trinxera.